lunes, 2 de julio de 2018

Viatge a l'Alguer, Sardenya

El 16 de maig de 2018 vàrem presentar el projecte Reusing Posidonia a l’Escola d’Arquitectura, Disseny i Urbanisme de l’Alguer, a l’illa de Sardenya.















Es va tractar d’una doble presentació, ja que el dimecres 16 vàrem inaugurar l’exposició ‘Life Reusing Posidonia/Alghero’ i el divendres 18 vàrem participar a la ‘Jornada d’economia circular a l’arquitectura’ organitzada per Antonello Monsù Scolaro.

La inauguració va incloure la projecció del documental, i les xerrades dels experts locals i professors de la Universitat de Sassari (UNISS) Antonello Monsù Scolaro, arquitecte, Francesco Spanedda, arquitecte i urbanista, i Vincenzo Pascucci, geòleg.



Vincenzo Pascucci ens va explicar el molt bon estat de conservació de les praderies de posidònia oceànica de l’Alguer, ciutat que deu el seu nom a la planta marina, i el molt bon sistema de gestió litoral, ja que el sistema habitual és el desplaçament  de la fulla morta a la vorera de la platja. En comparació a la resta de llocs que hem visitat, estan tant avançats, que el seu sistema de gestió és el que reclama per les Illes Balears Xisco Xavier Roig i Munar,  Dr en Geografía y  Dr. en Geologia que va participar a la presentació del projecte a Maó, i que ara serà més fàcil posar en pràctica gràcies a l’aprovació del pioner  ‘Decret 25/2018, de 27 de juliol, sobre la conservació de la Posidonia oceanica a les Illes Balears’.

No obstant això, Vincenzo Pascucci considera que el sistema aplicat actualment a l’Alguer és una tudada de recursos i dobbers, i proposa que no es retirin les fulles de posidònia acumulades a les platges, i educar als turistes per compartir el bany amb les bermes de fulla morta, imprescindibles per conservar la duna. Des del projecte Life Reusing Posidonia recolzam i aplaudim aquesta opció, que és la més respectuosa amb l’ecosistema, i que és perfectament compatible amb la utilització de les capes superiors de posidònia exempta d’arena en aquells indrets on la potència és suficient.



Francesco Spanedda va explicar l’estat de la rehabilitació a Sardenya i n’Antonello Monsú el mapa de recursos lligat a la reutilització, extret de la seva publicació ‘Progettare con l'esistente. Riuso di edifici, componenti e materiali per un processo edilizio circolare’.

Trobada de posidònia de l’Alguer i posidònia de Formentera.
-Un plaer coneixer-la.
-El plaer és meu.

I el divendres 18 vàrem participar a la ‘Jornada d’economia circular a l’arquitectura’ organitzada també per Antonello Monsù Scolaro, amb investigadors i institucions d’arreu d’Europa. Aquest dia vàrem poder conèixer un gran nombre de persones amb interessos compartits al projecte LRP.






Antonello Monsù presentant la jornada d’economia circular.
A la seva exposició va proposar el següent joc:
'Si a les normatives de residus orientades al sector automobilístic substituim la paraula 'automòbil' per 'edifici', el sentit és el mateix'. Per què no ho aplicam, idò?




No podem fer un resum de totes les xerrades interessantíssimes del dia, però sí que volem recordar  un dels conceptes que va presentar Laura Cutaia, de ENEA (Agenzia nazionale per le nuove tecnologie, l'energia e lo sviluppo economico sostenibile), idea que ja vàrem descobrir amb n’UNDO a Madrid, que és considerar les ciutats com les pedreres del SXXI. És a dir, l’estoc  d’edificis construïts, obsolets  i en desús, ha d’esser la principal font de recursos pel sector de l’edificació.

Laura Cutaia, d’ENEA
Laura Cutaia, d’ENEA

EPÍLEG I ANÈCDOTA DE REGAL.
A l’acabar la jornada vaig demanar si algú em podia acompanyar al dia següent a veure la casa den Marco Zanuso a Arzachena, que coneixíem per T’EdA arquitectes, com exemple d’arquitectura local i integrada a l’entorn.

Alguns dels assistents em van demanar 'perché vuole andare alla Costa Esmeralda’? on s’ubica la casa de Zanuso, que consideren una de les zones costaneres més afectades per la construcció massiva, edificada abans de l’entrada en vigor de la norma que prohibeix la construcció a menys de 2.000m de la rivera de la mar, a diferència d’Espanya, on la ‘Ley 2/2013, de 29 de mayo, de protección y uso sostenible del litoral y de modificación de la Ley 22/1988  de Costas’ estableix una zona de servitud de protecció de 100m.

Adjuntam una imatge de les vistes des de la ‘case di vacanze a Arzachena’
El paisatge verge va provocar una certa sorpresa:
-Això us sembla construït?
-És que si construïm més pareixerem les Balears.
-Clar, gràcies.



Aprofitam per agrair l’hospitalitat d’AndreaManca i Chiara Salaris, arquitectes i  doctorands de l’Escola d’Arquitectura i Enginyeria Civil de Cagliari, qui em varen acompanyar  a veure la casa i altres mostres d’arquitectura tradicional.

Casa a Arzachena de Marco Zanuso. 2018.
Casa a Arzachena de Marco Zanuso. 2018



Estat original 1964. Font: www.hicarquitectura.com



Arquitectura tradicional de Sassari. Estructura murària
Arquitectura tradicional restaurada de Sassari






























viernes, 22 de junio de 2018

Life Reusing Posidonia a València

El projecte de Life Reusing Posidonia, reconegut amb el premi FAD 2018 d’Arquitectura, segueix el seu recorregut per ciutats europees. D'aquesta manera volem transmetre la nostra visió de l'arquitectura i d'un futur que, amb la implicació de tots els sectors, pot arribar a ser més respectuós amb el mediambient.

Dia 21 de juny de 2018 vàrem visitar el Col·legi Territorial d’Arquitectes de València, on presentàrem el nostre treball i projectàrem el documental Reusing Posidonia. L'acte el va presentar Maria Antònia Garcías, gerent de l'IBAVI, i a la taula rodona hi participaren Camila Mileto de ETSA-UPV, Joaquín Martínez d'IEL, Pilar Valero de la plataforma BIOCÉ i Carles Oliver, arquitecte de l'IBAVI.




Joaquín Martínez, llicenciat en Ciències del Mar, va explicar el bon estat de les praderes de posidònia d'Alacant i també va parlar del gran volum de posidònia que s'acumula als abocadors. Les dades demostren que és imprescindible canviar el sistema de gestió de les platges de la Comunitat Valenciana, perquè la tècnica que es du a terme actualment és perjudicial per a l'ecosistema dunar ja que retira la posidònia però també l'arena i a més suposa una gran despesa econòmica. Així i tot, Joaquín Martínez va apuntar que ja es podria fer ús del material acumulat aplicat a projectes com el de Life Reusing Posidonia.

Camila Mileto, doctora en Arquitectura d'ETSA-UPV, va explicar el seu treball sobre la recuperació de sistemes propis en la arquitectura tradicional —com les voltes de ceràmica i les voltes d'escala—, perfectamnet viables avui en dia. A més va parlar de la creació del directori nacional de bones pràctiques en l'àmbit de l'arquitectura tradicional i la restauració a través de www.redmaestros.com

Durant el debat obert al públic es varen apuntar iniciatives similars a la recuperació dels oficis i recursos tradicionals com www.arrelantelterritori.org 

Per la seva banda, Pilar Valero, tècnica de disseny d'interiors de la plataforma BIOCÉ, va explicar algunes experiències pròpies en l'elaboració del mapa de recursos locals, que ells mateixos anomenen mapa d'aproximació, i va exposar alguns exemples on s'han utilitzat residus vegetals de carxofa i els llots de la indústria del màrmol i el vidre.

Amb aquesta taula rodona quedà clar que és important la difusió d'aquest tipus de projectes i que a la Comunitat Valenciana hi ha un bon substrat per a iniciar el canvi de model de producció de l'arquitectura.

domingo, 27 de mayo de 2018

Life Reusing Posidonia a París


El projecte Life Reusing Posidonia va arribar a París el 25 de maig. La presentació va tenir lloc en el Pavelló de l’Arsenal.





En aquesta ocasió, el propòsit de la mostra anava més enllà, ja que també vàrem voler retre homenatge a l’obra de Henri Quillé, arquitecte urbanista que inaugura la pel·lícula documental “Reusing Posidonia” que també projectàrem a París. L’arquitecte de l’IBAVI Carles Oliver va presentar el projecte acompanyat de Tanit Quillé, filla d'Henri Quillé, qui també forma part del documental.





Henri Quillé és un arquitecte urbanista francès nascut en 1928 i que actualment resideix a París, on va treballar durant la dècada dels 50 abans d’instal·lar-se a Espanya, concretament a Formentera. Quan va arribar a l’illa, als anys 70, Formentera encara era un entorn cultural aïllat. Allà va començar a investigar sobre l’autosuficiència i va construir habitatges com la Casa Erró o la seva casa familiar.

El seu treball arquitectònic combina els principis del moviment modern, el progrés tècnic en l’ús d’energies renovables (solar y eòlica), al mateix temps que integra el coneixement local de l’illa de Formentera. De fet, en el documental, Tanit explica com el seu pare sempre construïa intentant respondre a les preguntes que es feia com “tenir calor a l’hivern quan fa fred, tenir fred a l’estiu quan fa calor, conservar l’aigua... El vent, el sol, la pluja, era el que necessitava; res més”.





Aquesta visió va convertir Henri Quillé en un pioner de l’arquitectura sostenible i l’energia renovable en un moment en què els problemes ambientals no eren notícia ni se’ls donava cap importància; d’allà la seva rellevància actualment en el projecte Life Reusing Posidonia. 

viernes, 27 de abril de 2018

Viatge a Sicília

Ja hem iniciat el Tour Europeu Life Reusing Posidonia per les illes italianes, i la primera parada ha estat Sicília. Dia 20 d'abril es va inaugurar l'exposició a l'escola d’arquitectura SDS Architettura de Siracusa, que forma part de la universitat de Catània.

Façana de l'escola d'arquitectura
Illa d'Ortigia
Allà hem descobert una illa amb un patrimoni extraordinari que cau a trossos.  I aquesta és la bellesa de Sicília. Tanmateix, aquesta bellesa és més evident a totes aquelles edificacions de mestres d'obres, de pedra, fusta i referits de calç, que no als edificis de formigó construïts a partir dels anys 60, i que emboliquen amb malles verdes els balcons que passen per ull.
Pedra, calç i el pas del temps
L'erosió de la pedra calcarenítica local



Edifici de formigó
Balcons embolicats
Presentació i taula rodona

La presentació va incloure la habitual taula rodona per descobrir el mapa de recursos local amb Francesca Castagneto, arquitecta i professora de Construcció experta en Bioconstrucció que ha coordinat l'exposició per part de la SDS, així com els experts en posidònia oceànica Benedetto Sirchia, biòleg marí de l'ARPA (Agenzia regionale per la Protezzione dell'Ambiente) i Salvatrice Vizzini, ecòloga i professora de la Universitat de Palermo. També ens varen acompanyar els professors de la SDS, així com els doctors Giancarlo Bellissimo i Filippo Luzzu.




Francesca Castagneto ens va explicar la situació de la bioconstrucció a l'illa. En l'actualitat s'estan impartint alguns cursos a les escoles d'arquitectura, però encara hi ha pocs exemples. A més, el volum d'obra nova a Sicília és molt reduït (per sort pel territori). A la SDS s'han donat alguns cursos de construcció amb terra, tècnica habitual a zones de Sicília com Cefalú.



No obstant, ens va sorprendre la poca presència que tenen a l'imaginari col·lectiu sicilià els distints tipus de pedra local. Per una banda, la pedra de l’Etna, el volcà, que ha construït els carrers de l'illa per suportar el trànsit rodat, i que per sort encara es manté a alguns llocs. Què us semblaria si l'asfalt desaparegués de les ciutats, a favor d'un paviment drenant a base de pedra local com aquest que mantingués l’equilibri hídric i no provoqués escorrenties superficials?
El volcà Etna
Carrers de pedra

Per una altra, ens va sorprendre moltíssim descobrir el marès sicilià. Allà l'anomenen pietra arenaria i en queden poques pedreres actives, com la de pietra Sabucina, però es tracta d’una calcarenita molt semblant al marès! I hi és present a quasi tots els edificis del casc antic.

Catedral de Siracusa construïda sobre l'antic temple grec d'Atenea
Pedra sabucina
Pedrera de pedra sabucina, Sicília
Pedrera de marès, Mallorca
De fet, vàrem descobrir que la famosa “Orecchio di Dionisio” (la orella de Dionís) del parc arqueològic de Neàpolis, a Siracusa, no és més que una magnífica pedrera de marès.
Pedrera Dionús, Sicília

Pedrera Dionúa a Sicília i pedrera Líthica a Menorca
Sabeu perquè les parets són corbes com un vaixell? Per l'eina d'extracció: la mà i l'escoda. L'angle corb fa possible que el trencador no hi deixi els dits! Per tant, podem afirmar que en aquest cas FORM FOLLOWS TOOL.
Escodra, destral i aixa / Pedrera Líthica, Menorca
Així que vàrem veure que hi ha una gran atenció per recuperar la cultura grega i llatina al teatre i a la literatura, però no a la construcció... deu ser que l'arquitectura és un art menor? O que les tècniques tradicionals de construcció es veuen passades de moda?


Teatre grec a punt de rebre les representacions d'estiu
Per això consideram necessari difondre les conclusions del projecte LIFE REUSING POSIDONIA que vincula patrimoni, arquitectura i canvi climàtic. Perquè hem assajat i comprovat que la recuperació d'aquestes tècniques, locals, properes, de baixa energia incorporada, que formen part de la nostra cultura  i el nostre paisatge, complementen i enriqueixen la recerca de nous models de producció adaptats al canvi climàtic, a més d'aquells basats en les darreres tecnologies digitals.

Cal dir que l'aprenentatge pot ser un procés ben llarg. A Mallorca, vàrem haver d'esperar que arribés Jorn Utzon al 1970 per tal que ens recordés el valor de la pedra de marès, que en aquell moment s'utilitzava de forma marginal per fer solls i galliners, i que ens ensenyés a utilitzar-lo per satisfer les necessitats de confort de la societat contemporània, amb una cambra d'aire per tal d'aconseguir  aïllament i evitar la humitat.

Encara ara, hi ha molta gent que dubta de les prestacions del marès degut a que va ser usat (malament) com a sistema de construcció barat a Mallorca als anys 50-60 i presenta moltes patologies d'humitat. En canvi, es tracta d'un dels materials més ecològics de què disposam a les Balears, ja que presenta una reducció de més del 60% d'emissions de CO2 comparat amb el ciment. A més de la qüestions culturals i cromàtiques, igualment importants, ja que el marès és un element molt important del paisatge de Mallorca i Menorca.
Can Lis, Jorn Utzon 1972
Can Lis, Jorn Utzon 1972
Formentera és una pedra de marès enmig del mar, però ja no es pot extreure, així que només en vàrem importar una petita quantitat per resoldre les voltes dels aljubs i alguns paviments.



Però si ho haguéssim construït a Mallorca, Life Reusing Posidonia seria de marès. De fet, les següents obres de l'IBAVI ja ho són. Aprofitem per presentar el projecte de 5 habitatges al carrer Regal 97, a Palma.

Regal 97, Palma. Planta i detall façana
                     



Per tant, si qualsevol deixeble de J. Utzon hagués de rehabilitar algún edifici a Sicília o dissenyar una obra nova que fos necessària col·lectivament (que són les úniques opcions actuals per un desenvolupament sostenible), segur que es plantejaria l'opció d’utilitzar pietra Sabucina o semblant. 

Però utilitzar-la de veritat. Per fer les parets mestres, amb gruixos de 10 i 20 cm, res de folrats per tapar els bloquets de ciment. Que aquesta pedra siciliana es va formar al Pliocè, fa més de 3 milions d’anys i es mereix un respecte.


 La pedra suporta millor el pas del temps que el referit
Una altra pedra local disponible és el marbre, però es veu que d'ençà de l'última crisi econòmica s'ha vist perjudicada pels preus més barats de pedres semblants de l'exterior, com la de Turquia. Per això volem recordar la importància d'incentivar l'ús del producte local, ja que es poden comprovar personalment les condicions laborals. En el cas d'importar pedra de Turquía, seria imprescindible sol·licitar un certificat de compliment dels drets dels treballadors, per tal d'evitar el que va succeir a l'accident de 2014 a la mina de carbó de Soma, amb 300 morts. Per desgràcia, els segells de comerç just encara no cobreixen el sector de la construcció.

Pedres de marbre
Accident a una mina de carbó a Turquia (Getty Images)
L'altra pregunta fonamental per elaborar el mapa de recursos de Sicilia era: com estan les vostres praderies de posidònia? Per una banda, Benedetto Sirchia va explicar els serveis ecosistèmics de la posidònia, l'ecosistema més ric del Mediterrani a nivell de biodiversitat i el major imbornal de CO2, i a la qual devem la transparència de l'aigua i l'arena blanca de les platges. També va explicar-ne la distribució a la costa siciliana, concentrada a la costa oest i sud-est, amb certa presència al nord, a Palermo. L'estat de conservació de les praderies de Sicilia és molt correcte, comparat amb altres indrets que hem visitat, com Catalunya. A més, hi ha un altre projecte LIFE, el SEPOSSO (Suporting Environmental governance for the Posidonia oceanica and Sustainable Transplanting Operations) que inclou mesures de regeneració de les praderies mitjançant tècniques de transplantament.


 Plànols distribució posidònia
Platges Trapani, Palermo
Això no obstant, el que ens va cridar més l’atenció de la xerrada va ser la gestió de les platges per part dels ajuntaments de Sicilia a l’inici de la temporada turística: com que a Itàlia no hi ha cap normativa que reguli la gestió de la posidònia a les platges, cada ajuntament decideix el sistema de recollida, que en la majoria de casos es realitza mitjançant pales de cadenes convencionals, que retiren la posidònia i la capa superior d’arena, i s'ho enduen a tirar a un abocador, amb un cost al voltant de quasi 1 euro per kg!


Recollida de posidònia a les platges italianes. Fotos, Benedetto Sirchia
Mètode de recollida de posidònia a les platges italianes
Aquest sistema provoca una greu alteració de l'ecosistema dunar, i està prohibit a les Balears pel Protocol de Bones Pràctiques fixat per la demarcació de costes del Ministeri de Medi Ambient.

Per la seva part, Salvatrice Vizzini, va recordar que a la natura i a l'economia circular no existeix el concepte de residu, que és un concepte i una mala praxis creada per nosaltres, i que la posidònia en cap cas pot ser considerada un residu a portar a l'abocador, i que prèviament a la utilització de la posidònia és imprescindible fer un estudi rigorós del volum de posidònia generat anualment a les platges i el percentatge que es pot utilitzar sense afectar l'ecosistema dunar.

Economia circular

Per part de l'equip Reusing Posidonia no podíem estar més d'acord, i ens vàrem oferir a servir d’enllaç amb la Conselleria de Medi Ambient del Govern de les Illes Balears, que està a punt d'aprovar el Decret de Posidònia l'estiu que ve.

Esperam que aquest treball en xarxa permeti desenvolupar una norma per regular-ne la recollida a les platges de Sicília.  Des d'aquí volem incidir en que la millor opció seria no retirar la posidònia, si no educar els turistes i residents per conviure amb ella, com demostren els alumnes de 4rt de primària de Formentera al documental ‘Reusing posidonia’, on es veu com hi juguen sense cap mostra de fàstic. I si aquesta opció finalment resulta impossible, la millor opció per conservar l'ecosistema és decantar-la a la vorera de la platja, i a la tardor tornar a llençar-la a l'aigua per tal que les fulles protegeixin l'arena durant les primeres tempestes de tardor.

De cara a la gestió de la posidònia com aïllament, cal recordar que només s'utilitzen les capes superiors exemptes d'arena, i que convé que la retirada es realitzi de forma independent a la recollida per part dels ajuntaments per evitar el contingut d'arena. Per tant la data de recollida hauria de ser just abans que els ajuntaments comencin la “neteja” de les platges al maig.

Fins aquí el viatge a Sicilia. Esperam que les ciutats sicilianes mantenguin la seva bellesa, i no tornin a succeir desastres com la reforma de l'Ortea Palace. De moment, els edificis més antics ja s'han rebel·lat contra les restauracions amb ciments rígids.
La pèrdua de la pàtina de l’Ortea Palace
La pàtina a l’altra vora del riu
La humitat dels murs escup els referits no transpirables a base de ciment
Finalment, ens va sorprendre la mida de Priolo Gargallo, un conjunt de recintes industrials dedicats al refinament de petroli, situats entre Catània i Siracusa i amb més de 20 km de longitud, i que després del peak oil necessitarà un bon equip d'arquitectes, ecòlegs, biòlegs, ambientòlegs, paisatgistes, i sociòlegs per reconvertir tota aquesta futura ciutat fantasma, així que no cal preocupar-se pel futur, perquè hi haurà feina per a tothom.

Priolo